Tristan und Isolde

Josep Pons
Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu Barcelona
Date/Location
7 December 2017
Gran Teatre del Liceu Barcelona
Recording Type
  live  studio
  live compilation  live and studio
Cast
TristanStefan Vinke
IsoldeIréne Theorin
BrangäneSarah Connolly
KurwenalGreer Grimsley
König MarkeAlbert Dohmen
MelotFrancisco Vas
Ein junger SeemannJorge Rodríguez Norton
Ein HirtJorge Rodríguez Norton
SteuermannGermán Olvera
Gallery
Reviews
Seenandheard-International.com

Stefan Vinke and Iréne Theorin Are Outstanding in the Liceu’s Tristan und Isolde

Tristan und Isolde was last performed at the Liceu in January 2010, although it could be seen here in concert version in 2012 and 2015. This production, by Alex Ollé of the Catalan group La Fura dels Baus, comes from the Lyon Opera, where it premiered in June 2011. It’s a fairly traditional production, and the most interesting aspect of it lies in the sets. The first act takes place on the deck of a ship; there are waves at the rear of the stage and a large sphere descends as the ship approaches Cornwall. In Act II, the large sphere, which represents King Marke’s palace, is at the back of the stage; it also serves as a screen upon which images are projected. The sphere is rotated 180 degrees for Act III, and the action takes place at the front of the stage. The costumes are fairly simple and timeless, and the lighting is appropriate.

The stage direction narrates the plot without any particular originality. The biggest problem lies in Act II, where the action takes place in that sphere with the front of the stage left empty. As a result, voices did not always reach the audience, even with two strong singers in the lead. It’s hard to imagine what the result would have been with other singers or in a theatre that has worse acoustics than the Liceu’s. The music has been sacrificed for aesthetics in this fundamental second act, and it might all have been resolved in a more felicitous way.

Josep Pons’ conducting seemed careful but irregular. His reading of the first act was convincing, while the love scene between the protagonists in the second act was short on lyricism and emotion; the staging did not help either. His Act III felt a little flat overall. The orchestra again confirmed their improvement of recent years.

Tenor Stefan Vinke was a powerful Tristan, for whom one can only express admiration. Seldom does one see an exhibition of strength like his in the terrifying Act III, and his singing was more nuanced than on previous occasions.

Soprano Iréne Theorin in the role of Isolde once again proved that she is one of the best current interpreters of the character. Her performance was superb, although her great love duet of Act II was harmed somewhat by the production. She shone instead in her Liebestod, sung from the front of the stage.

Mezzo-soprano Sarah Connolly was a good interpreter of Brangäne but sometimes tight on the high notes. I prefer her in another kind of repertoire. Albert Dohmen as King Marke sang with gusto and emotion, but he is another singer who shifts from baritone to bass when losing high notes. King Marke needs a darker voice than Dohmen’s.

Baritone Greer Grimsley as Kurwenal gave a convincing interpretation with a voice well suited to the part. In the secondary characters, Francisco Vas was a little short on volume, but both Jorge Rodríguez Norton and Germán Olvera did nicely.

The audience was very enthusiastic at the final bows, and especially for Stefan Vinke, Iréne Theorin and Albert Dohmen.

José M Irurzun | Gran Teatre del Liceu de Barcelona 28.11.2017

bachtrack.com

An abstract tryst by moonlight at the Liceu

Alex Ollé (one of the artistic directors of La Fura dels Baus) brings the 2011 Lyon production of Wagner’s music drama Tristan und Isolde, to the Gran Teatre del Liceu in Barcelona, providing an unusual visual accompaniment to the opera through the use of a symbolic, abstract set. The cast worked diligently, giving their best in a generally static but aesthetic performance with the predominating hemispherical stage set (conceived by Alfons Flores) in convex, concave, then convex form as each act of the action played out.

Mapping technology and lighting (Franc Aleu and Urs Schönebaum respectively) create clear visual metaphors: waves swell behind the imperceptibly rotating deck in Act 1, reflecting in quickened pulses of Isolde’s vengeful anger as she retells the story of her slain husband at the hands of Tristan, the crumbling castle’s stonework upon King Marke’s discovery of the lovers in Act 2, a breaking of hearts now and to come, the matrix of veins in a womb-like projection as Tristan deliriously recalls his mother’s death whilst giving him birth in Act 3. It is an effective use of imagery, set and lights with a stage bathed in pastel greys and blues, evoking a nocturnal ambience and impending death much in line with the opera’s score.

Josep Pons conducted the orchestra from chamberesque pianissimo to full symphonic grandeur, producing a rich sound faithful to Wagner’s singular composition. His control of orchestral volume, in particular, respected the singers’ task and bore in mind the peculiarities of the set that occasionally caused problems with singers’ projection. The orchestra painted the plethora of emotions well and with clarity – longing, desire, ecstasy, impatience and desperation. Strings and woodwind sections were outstanding and the complete ensemble provided a lush balanced harmonic base for the vocal performances.

Stefan Vinke is a well-known Heldentenor and sang this most demanding role with assurance. He does not have the most rounded of voices for this genre, but his outstanding depiction of the delirious, moribund Tristan in Act 3 was totally convincing, both vocally and dramatically. Iréne Theorin sang the role of Isolde and gave us a convincing portrayal of the character’s complex personality. Vocally she ranged from powerful projection in the first act to an almost whispered “pianissimo” in the lover’s duet in the second and whilst this lent authenticity to her dialogue with Tristan, the orchestra inevitably predominated, even when hushed by Pons. Without doubt, the much-anticipated highlight was her emotive Liebestod, sung with an expressive and (at times) whispered subtlety that moved the audience.

King Marke was sung marvellously by Albert Dohmen with a rich vocal tonality and a regal stage presence. His voice was solid in all registers from low to high and his sorrowful monologue on Tristan’s betrayal towards the end of Act 2 was another memorable moment in this production. Greer Grimsley’s Kurwenal was a noble companion to Vinke’s Tristan. Tragically convincing, he provided a robust yet emotional vocality throughout.

Sarah Connolly sang Brangäne and gave us solid intonation and a fine vocal line, though her warnings to the doomed lovers in Act 2 were compromised by her more distant position on a high balcony near the top of the set which, coupled with the orchestra volume, made her hard to be heard. Though a minor role, Francisco Vas sang Melot well with a plausible portrayal of the distraught attendant to the king, rifle in hand. Jorge Rodríguez-Norton surprised the audience with his brief but rich vocal performance of the young sailor and the shepherd, who together with Germán Olvera provided excellent support matching the standard of this production.

The final notes and curtain, resolving the tension created at the outset with the famous “chord” raised an enormous ovation – worthy recompense for a generally excellent performance by orchestra and singers.

John Marten Barnard | 03 Dezember 2017

codalario.com

Iréne Theorin, la gran triunfadora en el ‘Tristán e Isolda’ del Teatro del Liceo de Barcelona

Se dice que esta fue la frase (“Isolde soy yo”) que Mathilde Wesendonck dijo al ver por primera vez representada Tristan un Isolde, ya fallecido Richard Wagner con el que mantuvo una pasión imposible en la vida real y que estimuló al genio de Leipzig para crear esta glorificación del amor romántico, que sólo puede tener plasmación metafísica en otra dimensión.

Asimismo, esta frase podría aplicarse a la soprano sueca Iréne Theorin, que después de ser proclamada en su última comparecencia “nuestra nueva reina wagneriana” por el público más apasionado y conocedor del Liceo de Barcelona, probablemente la ciudad más wagneriana de Europa Meridional, completa ya una trayectoria de once años interpretando tan emblemático como exigentísimo papel y resultó ser la clara triunfadora en esta representación de la obra maestra. Efectivamente, estamos ante una wagneriana de raza con acreditadas potencia y resistencia vocal, pero también ductilidad y solidez musical. Centro ancho y carnoso, robustez y plenitud en la zona de paso, agudos bien timbrados, algo abiertos, pero con mordiente. Contrasta, es capaz de recoger la voz y cantar piano (casi todo el dúo del acto segundo), aunque, bien es cierto, que en esos momentos pierde timbre y sonoridad, pero hay que valorar esas intenciones. Además, tiene garra y cierto fascino en escena, con compromiso interpretativo, expresando el orgullo del personaje en el primer acto con esa agitación de la narración y maldición. Esa altivez y odio aparente hacia Tristán, que difícilmente ocultan un profundo enamoramiento que ha surgido en el mismo momento (la orquesta nos lo dice claramente) que el caballero fijó su mirada en ella cuando iba asestarle el golpe mortal y vengar con ello la muerte de Morold. De ahí al éxtasis amoroso del segundo acto para culminar con esa transfiguración de la muerte de amor final. Una referencia, por tanto, la Théorin, en la interpretación de Isolda actualmente, aunque sin llegar a alcanzar ese reinado contemporáneo que dejó la gran Waltraud Meier, a quien el que suscribe pudo ver el papel en tres ocasiones con otras tantas producciones.

A destacar, asimismo, el Rey Marke del veterano Albert Dohmen que sólo padece en los muy puntuales ascensos a la zona aguda, por cuanto centro y grave aún se mantienen en muy aceptable estado. Magistral su fraseo y acentos, mediante los que puso de relieve esa aflicción dignísima, regia, áulica, de su gran escena del segundo acto, en la que reprocha, desde el dolor más hondo y con la rotundidad de la más alta autoridad moral, la traición que siente por parte de Tristán.

Cierto es que cuesta soportar un timbre tan feo y una emisión tan extraña como la del tenor Stefan Vinke durante la larga representación, pero hay que reconocer que cubre el expediente dignamente, llegó al final y acabó aceptablemente bien el extenuante acto tercero. Fuera de juego totalmente Sarah Connolly, sorprendente su presencia en un reparto de cantantes Wagnerianos genuinos y avezados (otra cosa sería en un Wagner “experimental” o con inquietudes “historicistas” como aquel Parsifal de Hengelbrock y el Balthasar-Neumann Ensemble en el Teatro Real de Madrid). Estamos ante una destacada cantante en el repertorio fundamentalmente Barroco (en el propio Liceo ha cantado L’Incoronazione di Poppea y Agrippina), pero aquí superada totalmente por el papel, ayuna de volumen y metal, esforzadísima en los ascensos, sin acentos… Deficiente su prestación bajo todo punto de vista.

El barítono estadounidense Greer Grimsley, con un timbre secote, ingrato, que se clarea de manera inmisericorde en la zona alta, pero sonoro, caracterizó a Kurwenal de forma creíble con entrega y acentos vibrantes, expresando esa fidelidad incondicional hacía su señor. No desaprovechó Francisco Vas las frases de Melot para certificar, una vez más, su calidad como tenor comprimario, mientras que Germán Olvera delineó bien las frases del Timonel, al igual que Jorge Rodríguez Norton, cumplidor como Pastor y joven marinero.

Lejos de las prestaciones que consiguió en la Elektra del pasado año por estas fechas, el trabajador y minucioso Josep Pons (el que firma nunca se cansará de recordar su enorme trabajo con la Orquesta Nacional de España a la que sacó de una sima insondable) sólo logró organizar dignamente y obtener un trabajo mínimamente coherente, pero las carencias de la orquesta quedaron crudamente al descubierto con un sonido opaco, nebuloso, sin pulimiento tímbrico alguno y una cuerda raquítica, absolutamente indigente para esta obra y este repertorio. Por otro lado, ni rastro de emoción, de tensión, de esa exaltación del amor romántico y de la trascendencia que contiene esta música. Hay que tener en cuenta que Wagner estaba convencido que la música era el único arte capaz de expresar lo trascendente y, en esta ocasión, no debió sentir en el más allá satisfechos sus deseos.

La producción de Alex Ollé (la Fura), presidida como casi siempre por un elemento gigantesco (en esta ocasión una esfera-luna de varias toneladas de peso que luego sirve para todo) empieza bien con su cubierta de barco, su mar, su noche oscura en la que se asoman tímidamente algunas estrellas y en la que va apareciendo esa Luna monumental (escenografía a cargo de Alfons Flores). Todo ello ambienta bien la narración, además del indudable impacto visual. Según avanza la representación vemos que ya no hay ideas, que el movimiento escénico es cuasi nulo y que los cantantes van a su aire. Un tanto ridícula la lucha al final del acto segundo entre Melot, Marke y Tristán con la escopeta, que al final se dispara y hiere al héroe (no se sabe bien que aporta la presencia del arma de fuego y la ensalada de tiros con la que fallecen Kurwenal y Melot al final de la obra). En definitiva, que sólo queda la esfera, que cambia de posición en los dos últimos actos. Incluso en el segundo acto interfiere en la proyección de las voces haciendo de caja acústica y favoreciendo la proyección vocal cuando cantaban desde lo alto de la escalera. No se puede negar que la esfera y también las inevitables proyecciones nos ofrecieron algunos momentos visualmente apreciables. Algo es algo.

Raúl Chamorro Mena | Barcelona. 2-XII-2017

Revista Musical Catalana

Tristan und Irene

Després de l’èxit amb què va culminar la Tetralogia de L’anell del nibelung de Richard Wagner, el director musical del Gran Teatre del Liceu, Josep Pons, s’atreveix enguany amb una de les obres més icòniques de tot el repertori operístic, tota una obra mestra musical que es permet apreciar en la seva magnitud sempre que es tingui una gran orquestra i un gran director que n’assegurin el manteniment de la tensió i la discursiva dramàtica al llarg de les més de tres hores de música que conté. Parlem, és clar, de Tristan und Isolde, una òpera per a la qual cal comptar també amb un quadre vocal sense fissures. No és inhabitual haver patit en anteriors ocasions els estralls d’una lectura plana i sense profunditat ni una mínima aproximació a la voluntat del compositor, cosa que pot fer absolutament insuportable aguantar les llargues hores de música escrites per Wagner.

Tot el contrari del que ha passat en aquesta ocasió, en una versió exuberant en el pla vocal, però també en l’orquestral. L’èxit de la feina feta per Josep Pons durant els anys que porta com a titular de l’Orquestra Simfònica del Liceu ja és una realitat fefaent. Si bé es pot ressenyar un inici del preludi del primer acte una mica dubitatiu (parlem de música de cambra en tota regla, cosa que posa l’orquestra en plena exposició), l’orquestra va agafar trempera aviat, atiada per un gest ferm, que va anar in crescendo al llarg de tota la funció i que culminà amb una mort d’Isolde exultant, tant com ho va ser la interpretació de la protagonista. Josep Pons va saber mesurar les dinàmiques, particularment al segon acte, en què el constant moviment dins de la mitja esfera dissenyada per Alfons Flores no afavoria la projecció de les veus de forma homogènia. Les parets feien rebotar el so quan els cantants eren situats tot just al darrere, però en canvi, n’engolia el so quan aquests es situaven al bell mig de la mitja circumferència. Si a això, hi afegim la gradació de sfumature, mitges veus, pianíssims i sospirs musicals que ens va regalar la soprano Iréne Theorin en una versió autènticament inoblidable de la coprotagonista de l’òpera, la tasca de Pons es va situar en un doble pla de dificultat: d’una banda, mantenint la tensió del discurs al llarg de l’extens duet d’amor del segon acte; de l’altre, contenint els efluvis expressius escrits per Wagner, per tal de no tapar les veus. A la pràctica, només podem lamentar la manca de plenitud expressiva en el màgic moment de l’advertiment de Brangäne; personalment, un dels moments més encisadors de tota l’òpera.

A redós de l’apunt sobre la soprano sueca, Iréne Theorin, cal aprofundir en el fenomen artístic que representa. I més encara tenint present el recent procés de convalescència a què s’ha hagut de sotmetre arran de l’accident viscut l’estiu passat a Macerata. Parlem d’una cantant sense parió, una Isolde de cap a peus, en què la transfiguració del personatge en la cantant/actriu es produeix de forma insòlita. Resulta difícil imaginar Isolde amb una altra veu, un altre físic, una altra expressivitat. Iréne Theorin és la Isolde somiada i això fa que el gaudi amb la seva interpretació sigui màxim. La seva veu i el seu perfil s’ajusten a la perfecció als requeriments del compositor i la soprano sap mesurar a la perfecció les seves capacitats per arribar pletòrica al tercer acte i oferir un “Mild un leise” sobreabundant. L’ovació, merescudíssima, no va trigar a arribar i va ser unànime.

Malgrat que no es pot dir el mateix de l’aportació musical d’Stefan Vinke com a Tristan, seria injust no valorar la seva entrega i la fortalesa vocal de què fa gala. El tenor, però, no posseeix un timbre massa atractiu i això desmereix la seva actuació. Superada, però, aquesta percepció que respon únicament a l’àmbit dels gustos personals, cal dir que el tenor dona perfectament el perfil de Tristan, tant físicament com vocalment, tal com va demostrar al llarg de tota l’òpera, i culminant amb un tercer acte de gran dignitat.

Esplèndida Brangäne en la veu de Sarah Connolly, la mezzosoprano fa gala d’un timbre bellíssim i és una partenaire de luxe per a Isolde al primer i al segon actes, amb una invocació al segon acte per a la qual només li va faltar el coixí orquestral. També magnífic va estar el baríton Greer Grimsley com a Kurwenal: veu noble i ben projectada, el cantant va fer sobresortir un personatge sovint menystingut. Va ser un luxe comptar un cop més amb Albert Dohmen, aquest cop en un personatge que li ve com anell al dit, el rei Marke, que va dotar d’una dignitat no sempre atorgada. Les diferents actuacions de Francisco Vas com a Melot, Jorge Rodríguez Norton com a pastor i jove mariner, així com Germán Olvera com a timoner, van resultar encertadíssimes tant en l’estil com en el perfil vocal dels cantants escollits, tot donant al conjunt musical de l’òpera una uniformitat vorejant l’excel·lència en un pla general.

La producció de l’Òpera de Lió dirigida escènicament per Àlex Ollé compta un cop més amb l’equip habitual de La Fura dels Baus: Valentina Carrasco en la col·laboració a la direcció escènica, Alfons Flores en l’escenografia, Josep Abril al vestuari, Franc Aleu en la videocreació, i la il·luminació d’Urs Schönebaum. La proposta centra la seva atenció en un semicercle que recorda sospitosament l’estrella de la mort d’Star Wars. Al primer acte la figura semicircular de grans dimensions davalla imperceptiblement sobre els caps dels enamorats quan prenen el filtre, un exercici visual que, junt amb la projecció de l’epidermis de la lluna, apel·lava inevitablement a un referent cinematogràfic, el film de Lars von Trier Melancolia, que fa servir al seu torn la música de Tristan und Isolde com a banda sonora. Joc interessant que es pot entendre com la inexorabilitat i crueltat de la natura, davant la qual la voluntat no pot fer res (ai l’ombra de Schopenhauer!), talment com els enamorats viuen el seu amor a causa del filtre pres involuntàriament. Recordem que Brangäne canvia el filtre de la mort pel filtre de l’amor, un canvi que, tanmateix, té les mateixes conseqüències; des d’un punt de vista metafísic, els amants només poden viure en plenitud el seu amor en la mort. El joc visual del primer acte té un efectisme convincent al segon acte, com a pantalla de projecció d’elements de la natura que envolten els amants, tot desplegant-se de forma salvatge, com salvatge és el desig dels enamorats. Al tercer acte, l’esfera es situa com a llosa d’un Tristan moribund, amb una entrada per la qual arriba Isolde, talment un ésser vingut d’un altre univers. El referent cinèfil inevitable, sumat a un ús de les llums molt acurat, no poden evitar evocar un ambient galàctic que no està tan lluny als nostres dies d’una percepció d’aquest amor postromàntic com a propi d’una altra galàxia.

Mercedes Conde Pons | LICEU. 28 DE NOVEMBRE DE 2017

Rating
(5/10)
User Rating
(3/5)
Media Type/Label
Technical Specifications
320 kbit/s CBR, 44.1 kHz, 513 MByte (MP3)
Remarks
Broadcast (Catalunya Música)
A production by Alex Ollé/La fura dels Baus (2017, Lyon 2011)